Mariola i el Montcabrer

Aquest diumenge hem decidit que votaríem per la vesprada, i hem aprofitat el matí per a fer una ruta per una de les muntanyes més boniques i emblemàtiques de la província d’Alacant, la serra de Mariola, que a més a més es parc natural. Amb l’ajuda de la “Guía de senderismo de la provincia de Alicante” del diari Información, hem fet la ruta de les fonts de Mariola. La serra de Mariola es la segona en extensió i la tercera en altitud de la província.

La ruta comença a l’ermita de Sant Cristòfol, que es troba a Cocentaina. Tot el camí està assenyalat com a PR (PRV37) i te una pendent uniforme fins al final. El desnivell total són uns 900 metres, aproximadament. Es una ruta llarga i una miqueta dura, però es fa molt més assequible gràcies a la quantitat de racons encantadors que té, que et fan oblidar la fatiga i et fan gaudir moltíssim d’aquesta entretinguda ruta.

La principal protagonista és l’aigua, que surt en forma de font en nombroses ocasions des de l’inici de la ruta fins al final. Una aigua clara, neta i deliciosa. Com diu un cartell del Centre Excursionista Contestà “les nostres fonts són el nostre orgull”.

Gràcies a la presència de l’aigua, la serra presenta una gran quantitat de vegetació molt variada. Per la part baixa de la muntanya, sota els 800 metres d’altitud aproximadament, es poden veure moltes flors diferents i molt colorides. Tota la ruta presenta una gran biodiversitat, de plantes i animals, fins i tot vam veure una parella de voltors amb els prismàtics! (d’els quals no tinc cap foto) El paisatge es sempre molt bonic.

En arribar al Mas de Llopis (1145 metres), vàrem esmorzar i fer una paradeta abans de enfrontar l’ascensió al cim, al Montcabrer. Les vistes eren precioses, i el vent fred començaba a fer-se sentir quan ja arribàvem a la cresta. Només ens quedaba el tram final, i ja havíem recuperat les forçes necessàries amb l’esmorzar i el descans. Encara ens falta mitja hora per a arribar.

Al final arribem al cim, 1390 metres d’altitud i un vent gelat insuportable. Ho hem aconseguit! Ha sigut una ruta meravellosa i les vistes des d’ací fan valer la pena l’esforç. Baixem una miqueta per tal de protegir-nos del vent i poder gaudir de l’entorn meravellós i el paisatge abans d’anar-nos’en.

M’acabe d’adonar que a la última foto pareixem uns comunistes, jajaja!!! No penseu malament, només es un símbol de victòria i celebració, la política no cap a la muntanya. Això és al bar, jejejeje!!!

Fins a la pròxima, perque pense tornar, a Mariola. Com sempre, inoblidable. Lamente que les meues fotos no puguen reflectir el que se sent i el que es veu realment quan hi ets, vos recomane anar-hi i comprobar-ho per vosaltres mateixos/es.