Creuant les dos marines

Fes click en les imatges per ampliar-les.

La serra de Bèrnia es una molt bonica muntanya, a la província d’Alacant, que separa físicament les comarques de la Marina Baixa i la Marina Alta. El seu punt més alt es troba a 1126 metres, encara que normalment es fa la ruta circular que no passa pel cim, perquè creua el que s’anomena “el forat” que permet accedir d’una a l’altra vessant travessant-lo. Es una serra de formes curioses que criden l’atenció i atrauen el nostre pensament.

Travessant el forat    Eixint del forat

Nosaltres hem fet, aquest matí, la ruta circular habitual, però també hem coronat eixint des de’l fort que hi ha, pujant quasi en línia recta cap al cim. Això ha fet que la ruta siga de quasi 6 hores de duració (contant amb les parades de l’esmorzar i el dinar). Si al desnivell aproximat de 600 metres, afegim la calor que feia hui, l’absència d’ombra, el cansament que ja portàvem en arribar al fort i la dificultat física i tècnica de la pujada… trobarem que ha estat una ruta molt dura però ben completa.

La part final de la pujada ha sigut la més entretinguda, sens dubte, perquè per a arribar a la part més alta cal trepar per la cresta, la qual és una de les crestes més estretes i verticals que mai he conegut. Tota una cresta, sí senyor!

Les vistes des del cim son precioses, pots veure el Puig Campana, l’Aitana, el mont Ponoig, la Serra Gelada, el Penyal d’Ifac, el Montgó… i algunes poblacions de les comarques envoltants, com Callosa d’en Sarrià o Benidorm…

I ara, per a terminar de convèncer-vos de que proveu una ruta per aquesta serra, vos deixe amb algunes imatges de la natura i la màgia que envolta aquest paratge tan meravellós.

He trobat un mapa on apareix la ruta circular en blau i una altra que puja al cim en roig:

La senda del poeta 2008

Aquesta es la cinquena vegada que faig la Senda del Poeta, els meus peus ho saben bé.

Com tots els anys, hem partit d’Oriola de la casa de Miguel Hernández, i hem arribat al cementeri a Alacant a la seua tomba. El primer dia hem dormit a la casa de cultura d’Albatera, i el segon a la universitat UMH d’Elx.

Com sempe, hi ha hagut variacions en el recorregut respecte a altres anys. No obstant, en general, ha sigut com tots els anys (el menjar, les parades, les nits…), a excepció de la nit a Albatera. Aquest any hi havien uns imbècils que no ens van deixar dormir en tota la nit, ha sigut una cosa que no ha passat cap altre any. Sembla que els xiquets cada any siguen més idiotes, i la organitzación més incapaç de fer-ne res. Encara gràcies que a Elx sí vam poder dormir bé després de veure una bona actuació d’Aldous a l’Aula Magna.

La principal pega d’aquesta senda és que el camí es molt lleig, i quasi tot per carretera. Si no vols avorrir-te, es millor que hi vages ben acompanyat d’amics i bona gent. De totes formes, sempre hi ha bon ambient i acabes coneixent a molta gent i parlant amb tothom.

Aquest és un amic que vam fer a Crevillent, a l’hora de dinar.

L’última vesprada va ser la més difícil per a mi, perque no vam fer parades, ni ens van donar aigua ni res. En arribar a Alacant vam visitar la tomba de Miguel Hernández, i després agafàrem l’autobús urbà per a anar a l’estació de tren. Aquest any l’organització havia disposat autobusos per a Elx i Oriola, però vam pensar que al tren aniríem més còmodes.

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,

que son dos hormigueros solitarios,

y son mis manos sin las tuyas varios

intratables espinos a manojos.

No me encuentro los labios sin tus rojos,

que me llenan de dulces campanarios,

sin ti mis pensamientos son calvarios

criando cardos y agostando hinojos.

No se qué es de mi oreja sin tu acento,

ni hacia qué polo yerro sin tu estrella,

y mi voz si tu trato se afemina.

Los olores persigo de tu viento

y la olvidada imagen de tu huella,

que en ti principia, amor, y en mi termina.

Miguel Hernández

Mariola i el Montcabrer

Aquest diumenge hem decidit que votaríem per la vesprada, i hem aprofitat el matí per a fer una ruta per una de les muntanyes més boniques i emblemàtiques de la província d’Alacant, la serra de Mariola, que a més a més es parc natural. Amb l’ajuda de la “Guía de senderismo de la provincia de Alicante” del diari Información, hem fet la ruta de les fonts de Mariola. La serra de Mariola es la segona en extensió i la tercera en altitud de la província.

La ruta comença a l’ermita de Sant Cristòfol, que es troba a Cocentaina. Tot el camí està assenyalat com a PR (PRV37) i te una pendent uniforme fins al final. El desnivell total són uns 900 metres, aproximadament. Es una ruta llarga i una miqueta dura, però es fa molt més assequible gràcies a la quantitat de racons encantadors que té, que et fan oblidar la fatiga i et fan gaudir moltíssim d’aquesta entretinguda ruta.

La principal protagonista és l’aigua, que surt en forma de font en nombroses ocasions des de l’inici de la ruta fins al final. Una aigua clara, neta i deliciosa. Com diu un cartell del Centre Excursionista Contestà “les nostres fonts són el nostre orgull”.

Gràcies a la presència de l’aigua, la serra presenta una gran quantitat de vegetació molt variada. Per la part baixa de la muntanya, sota els 800 metres d’altitud aproximadament, es poden veure moltes flors diferents i molt colorides. Tota la ruta presenta una gran biodiversitat, de plantes i animals, fins i tot vam veure una parella de voltors amb els prismàtics! (d’els quals no tinc cap foto) El paisatge es sempre molt bonic.

En arribar al Mas de Llopis (1145 metres), vàrem esmorzar i fer una paradeta abans de enfrontar l’ascensió al cim, al Montcabrer. Les vistes eren precioses, i el vent fred començaba a fer-se sentir quan ja arribàvem a la cresta. Només ens quedaba el tram final, i ja havíem recuperat les forçes necessàries amb l’esmorzar i el descans. Encara ens falta mitja hora per a arribar.

Al final arribem al cim, 1390 metres d’altitud i un vent gelat insuportable. Ho hem aconseguit! Ha sigut una ruta meravellosa i les vistes des d’ací fan valer la pena l’esforç. Baixem una miqueta per tal de protegir-nos del vent i poder gaudir de l’entorn meravellós i el paisatge abans d’anar-nos’en.

M’acabe d’adonar que a la última foto pareixem uns comunistes, jajaja!!! No penseu malament, només es un símbol de victòria i celebració, la política no cap a la muntanya. Això és al bar, jejejeje!!!

Fins a la pròxima, perque pense tornar, a Mariola. Com sempre, inoblidable. Lamente que les meues fotos no puguen reflectir el que se sent i el que es veu realment quan hi ets, vos recomane anar-hi i comprobar-ho per vosaltres mateixos/es.

Callosa de Segura

El darrer diumenge pel matí, 42 senderistes del Pasico a Pasico i simpatitzants hem fet una ruta curta per l’escarpada serra de Callosa de Segura. Tot i ser un muntó de gent, en arribar al cim de la muntanya, ens vam trobar prop de 200 persones. El motiu és que era el dia de la “45 Subida del Belén a la Cruz del Medio”.

La ruta es força complicada per la dificultat tècnica que té. La serra de Callosa de Segura te poques possibilitats de trobar un camí còmode per la seua forma, i el camí (encara que siga assenyalat com a PR o no) es només apte per a les cabres, i per a nosaltres.

 

Com he dit al principi, hi havia molta gent degut a la pujada del pessebre. Es va celebrar una missa, al costat del refugi, on van colocar el pessebre. Aquest any, ja fan 45 vegades que s’ha celebrat aquest esdeveniment.

Des d’el cim anomenat “El alto del águila” es veia la serra d’Oriola. El cim es troba a uns cinc minuts del lloc on es celebrava la missa. Hi vam fer la parada per esmorzar, i després vam tornar a baixar per un altre camí.

La baixada sí la vam fer seguint els senyals de PR, encara que això no vol dir que el camí siga menys perillós o més fàcil.

Al final la ruta fou d’uns 5 quilòmetres de distància. Un diumenge molt divertit i singular.

La catedral del senderisme

El darrer cap de setmana vaig anar a Benimaurell amb el grup senderista Pasico a Pasico, a la vall de Laguar. La nostra intenció era fer una ruta pel barranc de l’infern, i passar un cap de setmana de convivència.

_

El dissabte vam fer una ruta començant pel barranc del Salt, però en arribar al barranc de l’infern, en comptes de fer la ruta circular sencera, vam acurta-la anant per dins del barranc.

Abans d’arribar a on el barranc gira cap a la dreta i es torna molt més estret (zona que s’ha de fer amb cordes, arnessos i cascos), trobem un munt de pedres que ens indiquen l’inici del camí de tornada. Pujem durant dos hores, fins arribar de nou a Benimaurell.

_

El diumenge no va fer un bon dia, feia més fred i el cel estava gris i nuvolat. Vam decidir de no fer la ruta circular llarga, perquè l’horatge no ens agradaba molt. Vam aprofitar el dia per a visitar Fleix i Campell.

Per a finalitzar, un vídeo amb bona musiqueta que ens mostra un d’eixos paisatges d’els quals ben val la pena enamorar-se: